Aquests dies estic descobrint la prosa de Sebastià Alzamora, la història de Joan March i de Joan Mascaró, dos margalidans que van conquerir el mon. Els dos van néixer el mateix lloc que el meu sogre, una persona que em va fer estimar Mallorca com si fos casa meva.
No recordo la història amb detall, però el resum era que es tractava d’un barber que, en comptes de tallar els cabells al seus clients d’un en un, els demanava que li deixessin el cap i que passessin a cercar-lo unes hores més tard, quan ell tancava la parada. Aleshores els tornava els caps, amb els cabells impecablement tallats. El barber solia dir que d’aquesta manera no perdia el temps amb xerrameques, i que podia arreglar més caps i fer-ho amb més cura. Per part seva, els clients quedaven ben satisfets amb el servei, i molts agraïen l’oportunitat de passes unes hores lliures del pes dels seus caps i de les preocupacions que contenien. Però la cosa es va tòrcer el dia que el barber, que havia agafat unes febres, es va confondre a l’hora de tornar els caps als seus clients i els va donar a cadascun un cap que no li corresponia. Aleshores tots es varen assabentar dels pensaments i dels records dels altres, i varen tenir notícia directa d’adulteris, calúmnies i altres deslleialtats i traïcions. I a causa d’aquestes informacions que mai no havien d’haver conegut hi va haver guerra entre els homes de Xauen, que varen matar les seves dones i que també es varen assassinar entre ells. I el barber va caure en el descrèdit. i no tan sols va haver de tancar la barberia, sinó que va acabar els seus dies com un captaire, rebutjat per tothom, passant penúries i menjat pels dolors que li inflingia la malaltia que se li havia manifestat el dia que va confondre els caps de la seva clientela.
De Reis del Mon
La foto es de Adam Sherez
