«La posteritat no és el sentit del temps, és tan sols una manera d’acomodar-lo a les nostres percepcions. El sentit del temps és la transmissió del misteri entre els homes, a travès de les èpoques, i dels nostres intents d’il.luminar-lo. Això és el que fa l’artista. I el filòsof, i el poeta i el científic.»
Respon Joan Mascaró a Emili Tremulles quan aquest li diu que Joan March ha accedit a la posteritat
«Reis del Mon». Sebastià Alzamora
He trigat un temps, perquè no és una lectura fàcil, però he acabat gaudint de «Els reis del Món«, una deliciosa novel·la de Sebastià Alzamora en què recrea la relació de dos mallorquins universals (Joan Mascaró i Joan March), un intel·lectual i un empresari que «no va fer mai un mal negoci«, dos personatges que tenen com a nexe d’unió haver nascut al mateix poble, Santa Margalida, una vila de 4.000 habitants al nord de Mallorca.
“Nací en una isla del Mediterráneo, en el lugar más bello de la tierra. Era a principios de siglo, cuando el ruido de los coches todavía no había interrumpido la paz de las carreteras y de los caminos, y cuando el azul claro del cielo todavía no había sido profanado por el ruido brutal de los aviones»
Joan Mascaró Fornés
Relacionar Mascaró amb March és com barrejar aigua i oli. Mascaró és un dels grans intel·lectuals espanyols del segle XX, tot i que poc conegut. Llicenciat en literatura anglesa i en llengües orientals a Cambrigde, va traduir a l’anglès obres del sànscrit, com el Upanishad i el Bhagavad-Gita, i va tenir una relació especial amb els Beatles, de fet George Harrison li va dedicar una cançó «The Inner Light«. Els diners de March li van obrir les portes a la cultura, li van permetre estudiar anglès, viatjar i només va acceptar un treball per a ell: ser el tutor del seu fill.
Joan March Ordinas (Santa Margalida, 1880- Madrid, 1962) era la setena fortuna del món, segons va publicar The New Yorker, una exclusiva lliga on jugaven els Rockefellers, els Carnegie o els Vanderbilts. Van ser les guerres del segle XX la seva font d’ingressos, però no feia escarafalls davant de cap negoci, per això es va dedicar al contrabandisme i al tràfic d’armes, va ser espia, empresari de premsa, industrial, financier, diputat, mecenes i especulador.
Va finançar el cop de 1936, però abans havia col·laborat amb Primo de Rivera. Després es va moure a l’ombra i quan Franco li va fer veure que Espanya havia de ser neutral durant la Segona Guerra Mundial, va miniobrar a l’ombra per treballar amb els alemanys i convertir-se després en espia dels britànics.
Josep Pla, que havia treballat com a periodista en algun dels diaris de March, va descriure perfectament el magnat:
«El senyor March no fou un comerciant de papers, que és el tipus de comerciant que sol produir l’economia castellana —que és la dirigida—, perquè, com a lletres, en tingué sempre molt poques i, en el sentit de l’anomenada Il·lustració, fou en definitiva un primari. Fou més aviat un comerciant de les coses, del simple joc econòmic, elemental, que tingué una gran actitud pels negocis i per les seves combinacions innombrables. La seva mentalitat comercial fou, en definitiva, la més arcaica forma d’aquesta mentalitat, caracteritzada per una clara i esquemàtica simplicitat. Una de les claus d’aquesta mentalitat fou la de no fer mai cap negoci impremeditat»
Encara que puguin semblar personatges antagònics, en la novel·la d’Alzamora queda clar que March i Mascaró persegueixen el mateix objetiu vital: «La recerca de la llibertat«, tot i que la diferència principal és la manera d’assolir-la. L’empresari creu que es pot aconseguir a través del poder i dels diners; l’ intel·lectual, a través del coneixement.
Referències:
Joan March i Santa Margalida: odi mutu de Miquel Cifre (article)
Joan March, els negocis de la guerra (documental)
Llànties de Foc. Documental Joan Mascaró (documental)
Can Verga (página sobre Joan March Ordinas)
Traducció Anna Gayà
