Te’n vas i ja està

airport

al final amb la maleta plena de trastos inútils que havies d’haver aprofitat per tirar i et descuides el més important, ficar-t’hi tu perquè jo te la dugui i t’acompanyi fins l’aeroport, pujar amb tu al control de la guàrdia civil i besar-te com un amic, res, pensant que ets a una maleta facturada i estabornida per unes cintes invisibles i dunlop, però tu allà fora també i mirar-te bé una altra vegada, la darrera segur, molt tranquils, que tu ets a la maleta i que te’n vas amb tu, que quan arribis a l’aeroport més enllà del cel atlàntic et recolliràs i obriràs un poquet la cremallera, i entre caramulls de camisetes velles i bragues mig gastades et veuràs la cara adormida que jo t’he vist tantes vegades i tu mai. ja ho sé que l’amor només és una hormona, no sé si exactament una hormona, però que s’acaba per això, perquè se’ns fon a la sang igual com la teva imatge es perd a la terminal i ja ni ets tan alta ni tan intel·ligent.

Joan Miquel Oliver. El misteri de l’amor.

Comparte este artículo

Deja un comentario

10 − nueve =

Qué veo. Qué leo.

La frase

Hay un remedio contra las culpas, reconocerlas.