Te’n vas i ja està

airport

al final amb la maleta plena de trastos inútils que havies d’haver aprofitat per tirar i et descuides el més important, ficar-t’hi tu perquè jo te la dugui i t’acompanyi fins l’aeroport, pujar amb tu al control de la guàrdia civil i besar-te com un amic, res, pensant que ets a una maleta facturada i estabornida per unes cintes invisibles i dunlop, però tu allà fora també i mirar-te bé una altra vegada, la darrera segur, molt tranquils, que tu ets a la maleta i que te’n vas amb tu, que quan arribis a l’aeroport més enllà del cel atlàntic et recolliràs i obriràs un poquet la cremallera, i entre caramulls de camisetes velles i bragues mig gastades et veuràs la cara adormida que jo t’he vist tantes vegades i tu mai. ja ho sé que l’amor només és una hormona, no sé si exactament una hormona, però que s’acaba per això, perquè se’ns fon a la sang igual com la teva imatge es perd a la terminal i ja ni ets tan alta ni tan intel·ligent.

Joan Miquel Oliver. El misteri de l’amor.

Comparte este artículo

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on pocket
Share on email
Share on print

Deja un comentario

Qué veo. Qué leo.

La frase

La vida al final se convierte en un acto de renuncia, pero lo que causa un mayor dolor es no tener un momento para despedirse.

La vida de Pi